La vegetació. El bosc. El foc verd

Pinedes i alzinars, boscos de roure i faig. Allà on el mar s'estimba, arrela l'arbre; allà on el cim reposa, arrela l'arbre. Com un tapís immens de verds diversos, les capçades tenyeixen l'horitzó. Ni el borró ni la saba, ni la flor ni el brancatge, ni la fulla ni el tronc són lluny del teu alè. Recorres amb les mans l'escorça, poses el peus damunt la terra oberta, et deses sota l'ombra d'un xiprer, flaires l'aroma d'eucaliptus, tastes l'oli i el vi. Evoques el record d'un arbre: el foc el consumeix, es crema el vent, la merla udola, Déu sagna. Ploren les mans, la gesta recomença, cap flama no és capaç de derruir-te. No pot ser un somni: quan s'adormi l'hivern els teus ulls seguiran el vol veloç del falciot damunt les capçades. Una alba espera. Carles Duarte

Pàgina inicial