MANUEL CUSACHS

SO DE CORNAMUSA A LA DANSA FINAL En molta terra reposes els peus, damunt la humida mort esdevens arbre. Sense ja nom, ni cap fill, ni consol, t'estimes, solitari, en cada mancament. Et senyoregen ara vols d'ocells o paraules, o ploren sols per tu amplíssims cels llunyans la desolada pluja dàquest últim hivern? Prop d'un riu pressentit, la teva gran foscor preguntarà per ombres endins dels ulls cansats. Sabem profundament com va cessant el ball i se'ns torna judici i a poc a poc oblit. Quietes branques! No duren al bosc silenciós mans enlairades d'homes, vella remor de veus. I tu mai no voldries deslliurar del perill de la roda i el somni el teu àgil dolor. Però de cop els braços són ordenats cimals i les arrels se't peerden per la fangosa nit.

Premeu: x2

Pàgina inicial