L'ARMARI BLANC

Memòria de l'armari blanc
Ramon Balasch
Escriptor

        Després d'esculpir Marilyn, Churchill, Stalin, Pau Casals, Joan XXIII o Woody Allen o d'altres "sants" contemporanis al Claustre laic de Lluís Racionero a la Seu d'Urgell [1987], Manuel Cusachs [Mataró, 1933] ha reincidit en l'estatuària religiosa amb peces monumentals com l'Abat Oliba de Montserrat [1993] o el Sant Ignasi de Loiola de la Sagrada Família [1999] i el Sant Ignasi caminant [IQS 1999], que clava el pas amb caràcter i energia. Com ja ho havia fet en els seus inicis palpitants en L'anunciació [bronze de 1983 al Rosari Monumental, Camí de la Cova, Montserrat]. Però Cusachs afronta aquest repte amb la mateixa càrrega emotiva amb què aborda un nu o un poema o la terra i el mar, temes en els quals ha destacat des de la Noia al jardí [primera escultura de gran format, 1963] fins a les trenta-tres escultures per a El caminant i el mur de Salvador Espriu [1989].

        Bon amic de Pla -contempleu-ne el bust o el monument a Josep Pla a Palafrugell, 1983- o de Fuster -autor dels textos que acompanyen la sèrie Dotze senyes de Catalunya, 1983-, d'Espriu o d'Espinàs, de Martí i Pol o de Flotats, Cusachs ha plasmat la seva personalitat més íntima en una sèrie de retrats en bronze realitzats al llarg del temps [Trenta-tres catalans, iniciada el 1974]. Imatges que el temps mitifica i que ara recupera sorgits del fons de la memòria de L'armari blanc, "l'intangible prestatge del pensament on tenim estibats molts propòsits que el temps alliberarà ... , ocults misteris emparats en la foscor de la seva intimitat".

        D'aquesta fusta i d'aquesta fusteria mentals s'alcen les icones de Cusachs: xucla la vida que sura per les arrels retorçades de la fusta o l'erosió dels elements. Retre culte a "the spirit of the place", versió anglosaxona del "numen o genius loci" dels llatins, no és sinó un exercici universal de fecundació in vitro. El geni acompanya cada un dels humans, com si fos el seu doble o el seu dimoni. El geni simbolitza el raig de llum que s'escapa a tot control i que engendra les conviccions més íntimes i més fortes.

        El geni impregna d'impaciència continguda el seu Mataró. Homenatge a la Ciutat [1991] que ritma amb els ferros esbalandrats de L'Esperit de la Figuera Major, recuperats del fons marí [1992], que culminarà en màgics arcans en El somni del vell fuster [1998-2003, Palau de la Generalitat de Catalunya, Casa del Canonge i Palau Robert], sèrie de sis escultures de gran format dedicades a les velles eines de fuster que havien servit per crear L'armari blanc.

        Una obra major i majestuosa omple una llarga dècada prodigiosa a cavall del tercer mil·lenni, on posa de rengle la pètria fortalesa del Juli Cèsar [Lleida 1999] i la solidesa moral del vell indòmit Josep Puig i Cadafalch [Mataró 2002], personatges abocats a la balconada roent de l'alba del país.

        Cusachs ha esculpit el mar, el vent, l'home i l'arbre, com també poemes d'Espriu, Martí i Pol, Duarte, entre d'altres. Un enfilall de suites enriqueixen el seu llegat pictòric com Empordà en blanc i negre [1991], sèrie de pintura sobre cartró i color negre, Mataró, baix a mar [1995], travesses de via de tren en talla de roure, Eròtica a Jòncols [falta l'any], sèrie de deu plafons de bronze, que ell mateix qualifica d'"aiguaforts" pel seu tractament d'àcids, L'interludi dels ceps. Simbologies de la terra viva [1999] o Signes del no-res [1999], dues sèries de deu escultures en bronze, tota una tipologia del seu caràcter inquiet, inconformista i polifacètic.

        Cusachs és un escultor que ha exposat a Boston, París, Estrasburg i Roma, entre d'altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura, tècniques en les quals es va formar: "De noi, en l'aprenentatge del dibuix amb Manuel Cuyàs. D'adolescent, unes breus pràctiques de pintura amb Emília de Torres i coneixements de perspectiva amb Eusebi Vidiella i amb Ricard Opisso l'afecció a la caricatura. I, molt concretament, les llargues estades a la pedrera de Pere Barbany, picant pedra de granit. A Itàlia, un fugaç pas per l'Accadernia Pietro Vanucci de Peruggia i la descoberta de l'ús directe del guix com a matèria de creació i, més tard, amb la dinastia dels Parellada, els secrets de la fosa en bronze. I ja amb plena pràctica de la professió, amb l'apropament a poetes i literats que considero mestres del meu pensament, i a les llargues passejades pels museus que també compten".

        Si el 1976 per iniciativa de Josep Pla va fer un seguit d'exposicions pel país, sota l'epígraf de Volta a Catalunya d'un escultor, ara la seva trajectòria obté els reconeixements locals i nacionals: el 2001 és nomenat fill adoptiu d'Òrrius i rep la Creu de Sant Jordi, i el 2007 esdevé acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. I, al mateix temps, li arriben encàrrecs d'Andorra com la Santa Barbara d'Ordino [2003] i l'emocionant Màndorla de la capella de la Trinitat del monestir romànic de Sant Miquel de Cuixà [Codalet, Catalunya Nord, França].

        Cusachs està arrelat en la tradició escultòrica mediterrània: darrere la seva obra hi ha una llarga evolució de la consciència artística, que va des de l'art egipci i l'etrusc fins a la desfiguració, passant per l'afuada escultura de Giacometti. Actualment viu, reclòs en l'àmbit del seu art, una rara i fascinant plenitud al seu taller prop de la pedrera d'Òrrius.

Pàgina índex de Manuel Cusachs